.

         .

BREU HISTORIA D'ALBALAT DELS SORELLS

 En temps dels àrabs, Albalat era una alqueria, inmediata a la de Mahuella, composta de caserius, horts i terres de cultiu, seccionada principalment en dos grans porcions: Albalat  alfauquia, o de dalt, i Albalat aciflia, o de baix. Es de suposar que l'actual població correspon al primer, i el tros de terme municipal que s'estén independent de la resta, mes enllà de Mahuella, en direcció a la mar mediterrània siga l'antic Albalat de baix.

El Rei En Jaume I, en 1238 va donar Albalat alfauquia a Sancha Pérez de Aguilar, i Albalat aciflia van ser repartits, durant el setge de València, entre Pere Davoro; Teresa Gil - ¿de Vidaure? - i Toda Garcés. En 1242 encara es van adjudicar tres jovades a Simó Destrige. Tots aquests, van cedir prompte els seus drets a nous adquiridors. Sancha Perez de Aguilar va permutar l'Alqueria d'Albalat alfauquia per la de Massamagrell, que havia correspost a Jimeno de Navasches.

Jaume I "el Conqueridor"

Pere III (I de Valencia) "el Gran"

Jaume II "el Just"

Pere IV (II de Valencia) "el Cerimoniós" o "el del Punyalet"

Ferran I "el d´Antequera"

El reconeixement dels drets feudals a favor dels amos i senyors d'alqueries i llocs en València, fet per les Corts de 1329 i 1330, juntament amb la seguretat i preponderància que anava adquirint la nostra capital, va fer que tant la noblesa aragonesa com la catalana, començaren a posar els ulls en el nostre regne, desitjosos d'adquirir senyorius en la seva fructífera vega.

Un cavaller català, anomenat Berenguer de Codinats, que havia format part de la servidumbre del rei En Jaume II, va vindre a viure a València l'any 1312, i desprès d'exercir importants magistratures, entre les que no deu omitir-se el racionalat de la Corona del Regne, va adquirir l'Alqueria d'Albalat, a la que va imposar l'apel·latiu de Codinats per a diferencia-la de altres llocs del mateix nom, començant a gaudir el senyoriu de la mateixa des dels temps immediats a les ja citades Corts de 1329-1330. durant un segle sencer, es van succeir els Codinats en la possessió d'Albalat.

El va heretar en 1433, a falta de barons, Beatriz de Codinats, casada amb Mossèn Francisco Aguiló de Romeu, i en este llinatge, propi de En Lluís, fill d'aquells, va anar a recaure el ja important senyoriu.

Personatges de gran relleu pels seus honors, oficis i estats van succeir en el d'Albalat fins el decaïment de la potentada casa d'Aguiló, sobrevinguda en els últims decennis del segle XV, pels bàndols suscitats entre el Conde d'Albaida i Francisco Agiuló Romeu de Codinats, que es va vore obligat a vendre molts del seus feudos, entre ells el senyoriu d'Albalat, venut en 1480 a Tomàs Sorell i Sagarriga, fill d'un català que havia exercit el comerç en València amb gran fortuna. Albalat va canviar llavors el seu apel·latiu de Codinats pel de Sorells, i encara que els seus nous senyors tingueren molt prompte qualitat militar perquè Tomàs va ser armat cavaller en 1491, es de notar que Bernardo Sorell i Aguiló, nebot  i hereu d'aquell, va instituir en 1508 un "mayorazgo" de rigorosa agnació en cap del seu fill Baltasar Sorell i Gruilles, amb l'original clàusula de que els cridats a la successió "no puguen alegrar-se de la seva noblesa, ni fer-se nobles, ni nomenar-se, ni es posen En ni Na, baix penes de perdre l'herència". Però aquesta prohibició no va ser obstacle per a que a favor del propi Baltasar Sorell, virrei que havia sigut de València, concedís Carles I en 1528, reial privilegi de noblesa, i per a que el senyoriu d'Albalat sigues erigit en comptat en l'any1626.

Palau dels Sorells

   Interior del Palau dels Sorells    

Escut de Josep Torá Sorell, Església dels Sants Reis

Al quint compte d'Albalat, José Sorell Despuig i Roca, el va succeir el seu nebot José Torán i Sorell en 1666; al octau compte Vicent Torán i Felices el va succeir el seu nebot anomenat Mariano, del llinatge de Ginart, en 1817; la dècima comptesa Maria Loreto Ginart va ser des posseïda del títol en virtut d'una sentencia judicial a favor de Francisco de P. Alonso de Pizana i Torán, baró cognat segons les clàusules de vincle, però que va morir sense successió, i va passar el compta d'Albalat a Vicent Gil Dolz del Castellar i Torán en 1855; i finalment a En Celia Gil Dolz del Castellar i Catalina, decimquinta comptesa d'Albalat,  que va ser víctima d'un desgraciat accident de cotxe el 21 d'agost de 1913, i la va succeir l'actual compte En Fernando de Vallés i Gil Dolz del Castellar.